 |
  |
 
|
|
|
T
O M E U L ' A M O
|
|
 |
 |
|
Tomeu
l´amo 1985. Autorretrat. Autoretrat. Tècnica
mixta damunt paper.
70 x 50 cm. De la sèrie La mirada interior. |
Tomeu
l´amo 1998. Bajo el volcán. Tècnica
mixta damunt paper.
70 x 100 cm. De la sèrie Mes paisatges. |
 |
 |
|
Tomeu
l´amo 2006. Bosc de núvols. Tècnica
mixta damunt paper.
88 x 70 cm. De la sèrie Obscuriment global. |
Tomeu
l´amo 2000. Entrada de tardor. Tintes damunt paper.
39 x 100 cm. De la sèrie Horitzons i marjals. |
 |
 |
|
Tomeu
l´amo 1997. La mort. Tinta damunt paper.
70 x 25 cm. De la sèrie El so d´una ma. |
Tomeu
l´amo 1991. Records del futur. Tècnica mixta
/ paper 70 x 100 cm.
De la sèrie Barcelona-Ciutat zona perimetral. |
|
E
S C U L T U R E S
|
|
 |
 |
|
Tomeu
l´amo 1992. Artròpode. De la sèrie
Intocables.
|
Tomeu
l´amo 1990. Hipòtesi Gaia. De la sèrie
Intocables.
|
 |
 |
|
Tomeu
l´amo 2006. Mandèlica garbalvent. De la sèrie
Flora mandeliana.
|
Tomeu
l´amo 1994. Patera ritual. De la sèrie Vehicles
i vaixells.
|
 |
 |
|
Tomeu
l´amo 2005. Rèquiem per a tu. De la sèrie
Portes a l´aire.
|
Tomeu
l´amo 1995. Tango popular. De la sèrie Toché-Placé.
|
Tot plegat va començar ara fa uns 12.000.000.000 d’anys.
D’aleshores ençà, els àtoms han anat recombinant-se
per formar estels, planetes i fins i tot persones. La petita crònica
artística d´en Tomeu l´amo comença un horabaixa
d´estiu a la vora del mar.
Estava cercant crancs, amb l´aigua als genolls, sense adonar-me
que l´espectacle ja havia començat. De cop en aixecar el
cap, aquella visió de les muntanyes que s´encenien amb
el taronja i púrpura de l´horabaixa em va encisar. Deix
el poal, correntsos les cames em partiren cap a la papereria més
propera . Amb uns retoladors vaig fer un quadret, que encara conserv.
Naturalment, no vaig poder captar aquella llum, que per moments em fugia..
Anys després, vaig saber que aquella mirada fou la causa que
quedàs infectat amb el virus VIH(1). Després d´anys
de grans dificultats, d´una dramàtica lluita entre la disciplina
i la llibertat, vaig mostrar els primers resultats. Paisatges, Natures
vives, Cap a l´abstracció, Primeres notes registrals, Figuració
gestual)... obres realitzades a Pollença. Cap a l´any 1985
em trasllat a la tranquil·la Vall de Can Muscaroles, a una caseta
que vaig restaurar. D´aquella època són les sèries
Noctilucoformes, Endomòrfica, Transpaisatges, Ruoformes i Demonològica.
Foren episodis de gran activitat sísmica, en què el braç
actuava com agulla enregistradora.
El 1989 m´establesc a Sa Pobla, a un porxo, habilitat com estudi,
nasqueren les sèries del Viatge a Albopàs, Talassoformes
i Marjaloformes, Col·lages , Llibre de màcules, La Penúltima
Platja (pintura), Barcelona-Ciutat zona perimetral , Màcules
japòniques, Necrogènesi (pintura), els Primers rostolls,
la sèrie Gaia i altres temes. També vaig publicar un projecte
de transformació del Mur de Berlín.
A l´any 1993, amb gran precarietat de mitjans, em refugii a Can
Virell, a la Colònia de Sant Pere. Una casa de fora vila, esbucada,
que vaig tapar i acabar-ne les parets quan ja hi romania. Veia sortir
la lluna per dins els blocs de la paret. El que un temps era casa es
convertí en estudi i en un petit espai on hi vivien els animals
encara hi sobrevisc. Allà varen sorgir els Regrains( registres
gràfics informals)(regrains blancs, blaus, negres, grisos i nocturnals),
després vengueren les Màcules P, les Ones I, Ones I-F,
Ones F, Rostolls O, Ectoplasmes, Encontres a la vora del riu, Figuració
poètica, les sèries ROT´S ( R,T), Rot´s làmics,
Mes 100 taques, Mes paisatges, Formes làmiques, Marginàlia,
Bashôs, Signes de celiterra, el So d´una mà, Casualitat
o ordre còsmic, Shih-t´aos, etc. També vaig continuarar
el projecte de la Penúltima Platja, que amb el temps ha esdevingut
La Penúltima Platja i el Llapis del temps, així com alguns
projectes i instal·lacions. En col.laboració amb el músic
Antoni Caimari editarem una música col.lage titulada Viatge a
Albopàs i esteim a punt de presentar un DVD anomenat La mirada
interior.
Els darrers anys han sorgit les sèrie Plàncton eòlic,
Pneumorames i Pneumorames perimetrals, Primavera en gris, i Obscuriment
global.
Després de més de quaranta anys de ser portador del virus
VIH encara no he après el mossatge de pintar ni d´esculpir,
encara no se manejar les eines, encara estic aprenent a mirar .A més,
tenc al.lèrgia al mètode i a la disciplina, només
he cultivat la tàctica de tornar a començar cada dia,
una altre vegada per primera vegada, de procurar mantenir les cordes
afinades i els parietals oberts amb els salabres de capturar imatges.
Han passat molts anys des d’aquella mirada on tot va començar
i que encara enyor. Però ara, que amb el temps els ulls em tornen
vells, ja s´embadaleixen amb qualsevol cosa. La vista ja se me'n
va, darrera una retxa, darrera mitja taca o un bocí de desjecte,
cap allà on sospiti que s’hi pugui allotjar una mica d´harmonia
A dia d´avui, gener del 2008, les meves mans de comare han ajudat
a néixer unes 2500 pintures i 650 éssers tridimensionals.
Pel futur no tenc res pensat, és ma forma de treballar.
.
© Tomeu l´amo, aprenent de mosset.
(1). Virus de l´influència de l´harmonia.
L'OBJECTE CRISÀLIDE I LA MIRADA METAMÒRFICA
Tal vegada sigui l’hora de retornar les deixalles al remitent,
reciclades com objectes útils i valuosos, amb propietats màgiques
per transmutar l’esperit. Tots els éssers animats i inanimats
cerquen desesperadament trobar el seu lloc , i quan ho aconsegueixen
descarreguen una estranya radiació
El meu lloc és can Virell, una finca a solixent, entre els serrall
i l’escuma, quatre mates ventureres, un ametller florit, set orquídies
al corral i un moix que nom Van-coc, que només em fa cas quan
té gana. Aquí, apartat del món i de la bolla, al
temps que estic aprenent a freqüentar els silencis de qualitat
on hi pernocten les formes i les paraules, he anat confitant la teoria
de l´objecte-crisàlide.
Els objectes, una vegada perduda la seva màscara superficial
d’utilitat, esdevenen desjectes, posant al descobert la seva vertadera
essència. Aleshores poden passar dues coses. La primera, que
descansin a la seva última platja i, poc a poc, retornin a la
terra. La segona esdevé quan després de rodolar pel món
i les circumstàncies, es produeix l’encontre entre desjecte
i autor. Davant una mirada metamòrfica el desjecte es pot transformar
en objecte-crisàlide, després podrà passar per
les mans de comare i, finalment, la intel·ligent i sensible mirada
de l’espectador donarà l’obra per acabada. La mirada
pot transformar allò observat, i l’obra, una vegada acabada,
pot transformar el seu autor. Però mentre això es produeix,
esdevenen els moments més emotius de tot el procés: el
diàleg entre l’home i la matèria, quan l’embat
de les muses ens acarona i ens transporta cap a llocs desconeguts.
El projecte La Penúltima Platja i el Llapis del Temps(1) no és
només una arqueologia del present o un elogi del desjecte, pretén
anar més enllà. És una passa enrere pel camí
del coneixement i de la transformació de la realitat interior
a través del diàleg amb la natura que ens envolta.
Per acabar vull dir que aquest projecte no hagués estat possible
sense la inestimable col·laboració de la calor del sol,
de l’aroma de la terra, i dels objectes-desjectes dibuixats per
l’aigua i el llapis del temps. A tots ells, a les persones responsables
del museu i a tots els que han ajudat a fer possible aquesta exposició,
la meva gratitud.
Per totes les meves relacions
© Tomeu l´amo.
www.tomeulamo.com
1)
Realitzat durant els darrers 28 anys, i consta a hores d´ara de
651 obres distribuïdes en 34 sèries.