Anna Hernàndez poesia

webmaster

Anna Hernández
L'Anna Hernández és una jove i vidrenca poetessa, plantada com un arbre frondós que parla de brancades que les passions vesteixen, de les subtileses de l'abraçada i del llavi humit que contenen tots els paisatges de l'ànim. L'Anna serà l'encarregada d'il·lustrar amb la seva poètica l'obra cromàtica de de l'artista plàstica Montse Roig. Les dues doncs, en un tàndem roent, reclamaran la nostra atenció pels racons de les nostres ànimes. A l'exposició intitulada, Croma i poètica dels objectes quotidians, les dues artistes encetaran un projecte conjunt sobre un fil conductor, que no es altre, que la sonoritat estètica de tots aquells objectes plens de silenci, sovint desapercebuts, que embolcallen els nostres escumosos dies. Veurem recreats o revisitats amb nous ulls un conjunt d’objectes, cada un dels quals, a la vista i perspectiva de les dues artistes, cada qual des de la seva branca expressiva, ens els retornaran a la superfície per gaudir-ne en la forma d'una nova percepció. Una bici , una planxa, una màquina de cosir , una maquina d’escriure, uns coberts o un raspall, una cadira o unes sabates, etc. ens acompanyaran per enriquir el nostre diàleg amb la natura de l'art i l'expressió humanes. En aquesta pàgina podeu veure un recull de poemes de l'Anna Hernández: Magnòlia en mà . D'aquesta manera podeu fer un tast de la seva dolça fortalesa poètica, tot just abans que comparteixin l'exposició conjunta esmentada.
Magnòlia en mà	A tu, Anna que m’has fet viatgera de flors a cau d’orella.
LLIRI DELS BLATS En dies de sutge quan la mirada jeu a les llambordes, lletres a peu de porta. L’inesperat no s’ha perdut pel camí. Desglosses les paraules i confegeixes: lliri dels blats. Tentineges un somriure i decideixes que és hora de fer endreça, de deixar de feinejar pel camí del record. És nit i avui no toca! ESCLAT DE MIMOSES, BRUIXES AL SOL De sobte t’ha encalçat la follia, t’adreces i t’abandones als quatre vents, obres els ulls al primer esclat de mimosa i trenes hora a hora un temps que mai ha existit per a tu. No saps. Diries ... Cascalls, fats, bruixes!!! No cal, liba la flor que t’ha estat donada. Tu tretzena bruixa al meu cau. Casa de les mimoses, carícies a ple sol, silenci de les Agudes, Flor de flors, esclat d’orgasmes. Et recitaré els versos de la pell desxifrant ofecs d’orgasmes, primaveres no escrites. Vorejaré meandres, desfilaré el teu nuar, lleparem les crostes del verb estimar i encalçarem la follia poètica de la carn. Giravolta que tens sol, saltironeja enmig la porpra. Jardí sense casa. T’OMPLO DE FLORS EL JARDÍ ? Entre mimoses i acàcies dona de fang de pell bruna m’omples de flors el jardí, de glicines els somnis, de roses els sentits. Entre cireres i figues dona de fang de pell bruna ... Llum d’òliba la meva bruixa arrecerada en conjurs de vida al pic d’una muntanya, sota una Abraçada. Dona d’esqueixos rere vidres encendrats baluard d’hores baixes d’acàcies mudes, d’heures sense ombra. Jardí entre flors i aprenc a viatjar, un glop més i em descalço, em confesso covarda. Somio aigua avall per recs de dona que m’és estranya i arribo a l’hivern amb peus d’argila. Des del far de ses salines salaó de cor es passeja la mar per la carn viva. Escups l’hora baixa i et cou la vida i rebenta l’aorta. Dona d’arena. Dona de sal. Arrugues notes a peu de pàgina, cares que amagues. Amada. Mastegues i empasses mots d’inconsciència i vomites metralla de punts. Amiga. Gires plana amb somriure xop, vermut a ple sol. Amada. Amiga. Has foradat el temps com vells balancins balancegen primaveres abandonades. Fiblades de mots al racó de les deixalles. Ara és hora de fermentar solituds, banyar-te en vòmits de fel, dessagnar-te en cards d’amor, prendre totes les flors i esperar que el cor t’esclati com llavor de glicina. I no preguntis on és el teu desglaç o la flor de sal. Llàgrimes als llavis! Alienació mental, passió, que el temps cremarà com foc d’encenalls. Negra com magnòlia en mà, com tija podrida pels aiguats d’amor, com nit de sutge al teu jardí, com ull de llebre en sang, com fruit de lledoner. Després de tot tens un jardí de flors vençudes. D’abraçades que fan callar les hores. De carn. De pell. Ella. La musa que s’endugué de paraula la Flor. Ens palpem ben endins embolcallant-nos i l’ànima es nua. Tanmateix desaprenc l’amor, serro els llavis al verb d’ahir agonitzant en un cos amarat de Dona a frec d’Amiga. Amargueja l’agonia lenta, t’has vençut mal prenent l’amor. Hi ha dies que desitjaries que el plom et cobris els ulls i el fred et glacés les paraules. Dies que des del teu tros de cel desitjaries veure la dolça agonia de la flor del gessamí. El degoteig del desencís. Nua’m i trobaràs uns ulls de dona en terra obaga. Si et sobreviu la flor de neu, mastega pedres. L’hivern no eixuga penes. Desclosa la teva flor. La negrellona. La preferida. La capritxosa del teu espai d’abandó. Quan se t’enquisti la mirada rere els vidres, no desallotgis les flors que t’ulceren aquest sotabosc ja cremat. Empelta’t! Esqueixa’t! Allibera’t a l’aigua. Penja, relliga glicines al cel! Espetec de pluja. No suturis l’hivern, ja desglaça. Entre el Sorrall i el Damunt lleparem dubtes i un ram d’espera i un coltell que no arriba. “Tot convergeix amb una flor mirada i no collida. Després convé i és necessari separar-se i servir.” Joan Vinyoli