Viatge invers a la poesia

Parlant amb gent creativa i artistes de tota mena, professionals o afeccionats, he pogut observar que tothom demana coses diferents a l’art. La casuística és realment amplia i admet tota classe de combinatòries. Uns utilitzen l’art com a mitjà de vida i posen la seva tècnica al servei de finalitats utilitaristes. D’altres tenen l’art com a mitjà expressiu on sublimar totes les patologies ocultes. N’hi ha que estableixen l’art com a lligam amb la natura. També trobem qui realitza l’obra sotmès a una ideologia o a una finalitat religiosa. No cal estendre’s més en les raons que ens porten a crear, ni tan sols vull caure en la temptació de definir l’art ja que no és la finalitat d’aquest text.

Ara, voldria fer-vos unes puntualitzacions de com enfoquem la vida els humans en la nostra generalitat i us ho vull mostrar, a través de dos poemes, que podeu trobar a (Zen Buddhism & Psycoanàlisi © 1960. Harper and Brothers, New York ) on els autors Daisetsu Teitaro Suzuki i Eric Fromm desgranen les relacions del psicoanàlisi i la manera d’entendre el món del Budisme Zen. El primer poema és de langlès Alfred Tenysson.

Flor en el mur esquerdat

Et trec de les esquerdes

amb arrels i tot, en les meves mans,

Floreta – ai ! si jo pogués entendre

El que ets, amb tot i arrels, tot en tot,

Sabria que és Déu i que és l’home.

El segon, és del gran poeta clàssic japonès Matzuo Basho.

Quan miro desinteressadament.

Veig florir les violetes

sota el tamariu! (1)

Aquests són dos exemples d’una gran radicalitat, que es correspondrien a dues actituds davant el món que ens rodeja. Una forma estressada, intervencionista, desintegrada i especulativa i potser, fins i tot, científica. L’altra diríem, és el paradigma d’una actitud precientífica, naturalista, integrada i solidària. En el primer poema es fan preguntes i el logo és omnipresent; en l’altre poema l’exclamació ens deixa entreveure una emoció compartida.

Perquè us he volgut fer aquesta introducció?.

Sempre he trobat moments emocionalment valuosos, estèticament intensos en la meva vida quotidiana, i en molts d’aquests cassos m’he trobat amb les butxaques buides, sense un paper i un llapis, on expressar allò que he sentit en un moment donat. I que he fet? Doncs, ho he memoritzat fins arribar a lloc, on posar-ho en un paper.

No fa gaire anant a Eivissa, trist i amb un forat al pit, per qüestions familiars greus, vaig pujar a la coberta del vaixell, en adonar-me que vorejàvem la costa de llevant de l’illa. Una costa que ens porta des de La Cala, per Tagomago, Es Canà, es Puig de Missa, el cimerol de Santa Eulària.

Tot estant davant Cala Llonga, arrecerada pel Cap des Llibrell, vaig recordar antigues excursions fetes amb pares, germans i veïns quan celebràvem el premi obtingut d’alguna falla del nostre carrer en l’època en que a Eivissa encara se’n feien.

Just llavors sobre es Cap des Llibrell lliscava un petit núvol. Un núvol escadusser, perdut de la seva nuvolada, empés per vents que havien perdut el rumb. Rumiava en la munió de pensaments i sensacions que encaixona el nostre cervell físic dins el crani. Quan ens falla aquesta maquinària meravellosa i sensitiva no ets al món ni ets el món, la humanitat que atresorem entra a la boira del no res. El cervell és el vèrtex superior de la persona, el que ens defineix com a tal.

Dono gràcies cada dia a la natura per fer-me conscient d’aquest premi que és ser “persona “.

Recolzat a la barana del vaixell, vaig definitivament escopir les paraules que tenia tancades i que havien de connectar amb el meu moment existencial de salabrosa contemplació:

Es Cap des Llibrell

Un núvol trist

el pentina !

(1) Versió molt lliure del poema del poema de Basho, les plantes i les flors hes estat interpretades i situades localment, Nazuna per violetes i Kakine per tamariu.